Usuario :
Clave : 
 
 administrador
Manual del administrador


 Secciones
Ediciones anteriores
Premios- Distinciones
Muestras/Arte
Entrevistas- noticias culturales-histórico
Educación/Universidad
Sociedad
Diseño/Moda/Tendencias
La editora
Medios
Sitios y publicaciones web
Sumario
Música
cartas
Cine/Video/Televisión
Entrevistas- Diálogos
Servicios
Noticias culturales- archivo
Espacio de autor
Prensa
Artista invitado
Entrevistas
Fichas
Algo de Historia
Blogs de la Revista Archivos del Sur
Lecturas
Ensayos - Crónicas
Teatro/Danza
Fotografía
Cuentos, poemas, relatos
Narrativa policial: cuentos, ensayos, reseñas

ARCHIVOS DEL SUR

 Inicio | Foros | Participa
Buscar :
Estás aquí:  Inicio >>  Cuentos, poemas, relatos >>  Latido en 5 pasos y otros poemas - Rubén García Cebollero
 
Latido en 5 pasos y otros poemas - Rubén García Cebollero
 

Desde Barcelona

los poemas se publican en su idioma original - catalán- y su traducción al castellano

Los poemas publicados han sido distinguidos con: XXX Mossèn Ramon Muntanyola Premi de Poesia. 2007. Espluga de Francolí-


XIII Premi de Poesia Raimundo Ramirez de Antón. 2007. Ciutat de Terrassa.

XXX Mossèn Ramon Muntanyola Premi de Poesia. 2007. Espluga de Francolí.

 

 

BATEC EN 5 PASSES

 

 

 

 

 

1

 

 

 

 

 

Al mirall dels ulls com un retrovisor

de viatges que abandones

per viatjar-hi de nou amb el record

un vagó carregat d’indiferència

amb ferum de tuguri

amb impaciència apaga els llums.

Res pot salvar-te del dolor.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2

 

 

 

 

 

Baixa en silenci el mar per la memòria

a l’empara dels llibres que la tarda

estuca encara als balcons de la conversa.

Al capçal de la nit un últim solitari

marca les cartes per a fer-se trampes

com si pogués guanyar amb cartes marcades.

La única victòria què ens resta és jugar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

3

 

 

 

 

 

Cap al final del port com un cotxe aparcat

cerques l’últim anunci que et permeti

vendre el què encara et queda

a la difícil sang

dels missatges de Delfos, una èpica

que ningú vol comprendre:

ara fa riure qualsevol sacrifici.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

4

 

 

 

 

 

Dubtes si una vetllada pot entra-hi a les mans

de la nostàlgia, igual que alguns pardals

s’enfonsen a les xarxes dels furtius

i mires a l’euribor com el pagès que espera

un temps benèvol i una pluja cauta

incapaç d’aixecar el cap d’aquesta xarxa

plena d’ídols daurats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

5

 

 

 

 

 

Encara pots obrir finestres, ossos, pedres

com la perdiu que fuig de les perdigonades

i arrossegar pel terra la fràgil esperança

que un nou batec d’amor amb les onades

provarà la presó dels qui fracassen al viure

sense cap risc ni vida la fulgurant escletxa

de la despietat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LATIDO EN 5 PASOS

 

 

 

 

 

1

 

 

 

 

 

En el espejo de los ojos como un retrovisor

de viajes que abandonas

para viajarlos de nuevo con el recuerdo

un vagón cargado de indiferencia

con "ferum" de tugurio

con impaciencia apaga las luces.

Nada puede salvarte del dolor.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2

 

 

 

 

 

Baja en silencio el mar por la memoria

Al amparo de los libros que la tarde

Estuca todavía en los balcones de la conversación.

En el "capçal" de la noche un último solitario

Marca las cartas para hacerse trampas

Como si pudiese ganar con cartas marcadas.

La única victoria que nos queda es jugar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

3

 

 

 

 

 

Hacia el final del puerto como un coche aparcado

buscas el último anuncio que te permita

vender lo que aún te queda

en la difícil sangre

de los mensajes de Delfos, una épica

que nadie quiere comprender:

ahora da risa cualquier sacrificio.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

4

 

 

 

 

 

Dudas si una velada puede entrarte en las manos

De la nostalgia, igual que algunos pardillos

Se hunden en las redes de los furtivos

Y miras al euribor como el "payés" que espera

Un tiempo benévolo y una lluvia cauta

Incapaz de alzar la cabeza de esta red

Llena de ídolos áureos.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

5

 

 

 

 

 

Aún puedes abrir ventanas, huesos, piedras

como la perdiz que huye de las perdigonadas

y arrastrar por el suelo la frágil esperanza

que un nuevo latido de amor con las oleadas

probará la prisión de quienes fracasan al vivir

sin ningún riesgo ni vida la fulgurante brecha

de la despiedad.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

XIII Premi de Poesia Raimundo Ramirez de Antón. 2007. Ciutat de Terrassa.

 

 

MISERICÒRDIA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No sempre tens a mà un manual de somnis

l'escala de les perforacions

un triomf on seure els ossos

i lleure i no fer res

amb àpats i palaus, passeigs i fars,

ni molt menys els carrers de la misericòrdia.

No en tenim.

Això és un tema del passat.

Tragèdies quotidianes.

No en tenien. No en tenim.

Varem creure que un dia tornaríem a tenir-ne

i que retrobaríem les finestres, honors, begudes

la porta dels cèsars, el pis, els mots, les sales,

el terra, les xifres, les safates però els mobles

són plens d'entrepans buits

 

 

familiars

ja no serveixen, són arxius on dorm la quietud

de la pols a les vitrines, els coberts, les

discussions mortes,

els perfums, la mantega del temps

dents que rosseguen records caobes

que ens diuen que ja no tenim.

Mai no hem tingut.

Cap a on anem?

Enlloc tenim res que s'assembli.

El món feble i distret cerca culpables

agenollat davant del marfil, el petroli i l'or.

Prega al servei i el cel com un xef ensorrat

a qualsevol hora, perduda la perícia,

amb fe postissa

que el canvi climàtic sí que en tingui

i algú generi una miraculosa solució.

Algú encén un consol

una cartera, unes claus, unes pastilles.

Fer anys té aquestes coses i camina

com un llumí a les fosques

sospesant la mort,

cotxe robat a última hora,

suburbis, pressentiments, desenganys,

amb la infància dels escollits i els avions que

fugen

del desastre, alguns records

i algú que es treu els ulls per no veure

l'interior del desastre, hipòcrita existència,

coartada

que creiem perdurable durant tota

una vida forrellada de números i ports,

papers, càlculs, peixos, calendaris,

pintallavis, ciments, bosses foragitades

que arrosseguen paraules feixugues quan no

trobem refugi

als carrers de la misericòrdia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MISERICORDIA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No siempre a mano tienes un manual de sueños

la escalera de las perforaciones

un triunfo donde sentar los huesos

y esparcirse y no hacer nada

con comidas y palacios, paseos y faros,

ni mucho menos las calles de la misericordia.

No tenemos.

Esto es un tema del pasado.

Tragedias cotidianas.

No tenían. No tenemos.

 

 

Creímos que un día volveríamos a tener

 

 

y que reencontraríamos las ventanas, honores,

bebidas

la puerta de los Césares, el piso, las palabras,

las salas,

el suelo, las cifras, las bandejas per los muebles

están llenos de bocadillos vacíos

familiares

ya no sirven, son archivos donde duerme la

quietud

del polvo en las vitrinas, los cubiertos, las

discusiones muertas,

los perfumes, la manteca del tiempo

dientes que roen recuerdos caobas

que nos dicen que ya no tenemos.

Nunca hemos tenido.

¿Hacia dónde vamos?

En ningún lugar tenemos nada que se parezca.

El mundo débil y discreto busca culpables

arrodillado ante el marfil, el petróleo y el oro.

Reza al servicio y el cielo como un chef hundido

en cualquier hora, perdida la pericia,

con fe postiza

que el cambio climático sí que tenga

y alguien genere una milagrosa solución.

Alguien enciende un consuelo

una cartera, unas llaves, unas pastillas.

Cumplir años tiene estas cosas y camina

como una cerilla en la oscuridad

sopesando la muerte,

coche robado a última hora,

suburbios, presentimientos, desengaños,

con la infancia de los escogidos y los aviones

que huyen

del desastre, algunos recuerdos

y alguien que se saca los ojos para no ver

el interior del desastre, hipócrita existencia,

coartada

que creemos perdurable durante toda

una vida forrada de números y puertos,

papeles, cálculos, peces, calendarios,

pintalabios, cementos, bolsas expulsadas

que arrastran palabras pesadas cuando no

encontramos refugio

en las calles de la misericordia.

 

 

(c) Rubén García Cebollero

sobre el autor: ver espacio de autor en secciones y en galería de imágenes

 

 

 

 
 
Diseño y desarrollo por: SPL Sistemas de Información
  Copyright 2003 Quaderns Digitals Todos los derechos reservados ISSN 1575-9393
  INHASOFT Sistemas Informáticos S.L. Joaquin Rodrigo 3 FAURA VALENCIA tel 962601337