Fent un poc d’història...

L’experiència que en aquests moments teniu a les mans i que vos volem contar, va ser un esdeveniment que a poc a poc va anar sorgint del, quasi, no res. Tan sols la il·lusió posada per un grup de docents que teníem el desig de que l’alumnat aprenguera malgrat ulls i malgrat nosaltres, va ser el que ens va permetre viure aquesta situació d’aprenentatge cooperatiu. No volíem deixar passar l’oportunitat d’ensenyar, ni tampoc volíem deixar que l’alumnat poguera sortir-se\'n en la seva mitjançant la passivitat, la desmotivació o l’objecció escolar.

Tot va succeir enmig de les següents condicions:

El nostra pa de cada dia: el centre

No podem dir que es tracta d’un Institut “normal” donat que el nom que portem penjat ens diu que som “singulars” (CAES Centre d’actuació educativa singular) i està clar que la població que forma la Comunitat Educativa té unes realitats econòmiques, socials, culturals i familiars que no són com a d’altres llocs.

La nostra singularitat consisteix en ser un Centre que es troba a la perifèria d’una ciutat (Castelló) amb el que això, per ell mateix, ja implica. Som un barri senzill, ple de gent treballadora però també de gent en l’atur o en feines on els recursos econòmics que s’aporten són escassos. El nivell social, econòmic i cultural és mitjà-baix. Molts pares tenen uns nivells escolars bàsics, si és que els tenen. En molts casos es dona un desinterés i falta d’ambició en la consciència dels seus fills i filles per tot el que suposa contingut acadèmic. Poc a poc s’ha instal·lat de forma molt generalitzada en gran part de la comunitat educativa (malgrat que mai són tots ni totes) la idea de que en el futur els alumnes del centre seran, com diu el meu company: “bèsties de càrrega” i per a això no calen títols, ni estudis, ni esforços innecessaris.